“«Assalt», «massiu», «il·legals». Són termes que continuem llegint i escoltant quan els mitjans de comunicació cobreixen l’arribada de persones migrants a l’Estat espanyol per les zones frontereres de Ceuta i Melilla. Abans de l’estiu, el periodista Carles Solà, director de Tot un món de TV3, reflexionava sobre el tractament mediàtic de la immigració per a Catalunya DevReporter:
“Nou assalt massiu a la tanca”. Amb aquest titular, el TN de TV3 informava, per enèsima vegada, de l’entrada d’un grup de persones immigrants per la tanca de Melilla. En aquest cas es tractava d’unes 400 persones que van saltar el “Mur de Schengen”, nom amb què he batejat aquesta barrera per la lliure circulació de persones de fora de la Unió Europea.
En notícies com aquesta, s’hi congria un seguit de despropòsits que em serveixen per fer una reflexió sobre com i de què informem quan parlem d’immigrants i de les migracions.
D’entrada veiem com, en general, els mitjans ens valem d’una excessiva adjectivació per titular i informar de fets relacionats amb la immigració. Aquest ús inadequat del llenguatge va tenir el seu màxim exponent, fa uns anys, en la utilització de la paraula “il·legal”. Amb aquest mot s’assenyalava les persones que havien entrat a l’estat espanyol sense permís i va ser denunciat des d’organismes com SOS Racisme, el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) i el Col·legi de Periodistes de Catalunya per considerar que no s’ajustava a la realitat i relacionava a la persona amb la comissió d’un delicte. Però més enllà de l’ús indiscriminat i erroni d’aquesta paraula, encara no prou desterrada de les nostres redaccions, hem pogut comprovar com s’adjectivitza innecessàriament en les informacions sobre l’arribada de persones en pateres i cayucos o sobre les que salten les tanques de Ceuta i Melilla.
En aquests casos, com he esmentat en el primer exemple, ens trobem amb una gran profusió de paraules com: allau, massiu, assalt, tsunami, subsaharians, invasió, immigrants il·legals o immigració il·legal, i altres termes que fan referència a la violència com ara: forçar, atac, violent… En tots aquests casos, la intencionalitat dels mitjans és clara: vincular la immigració a inseguretat, irregularitat i a problemes. I amb aquesta dinàmica se’n magnifica l’efecte que té en la societat i converteix la immigració en un problema a resoldre.
És a partir d’aquest paradigma que els mitjans fixen el seu interès i vinculen immigració amb delinqüència, relacionant la nacionalitat amb el delicte comés, parlant de la inseguretat com una conseqüència de l’augment d’immigrants sense permís de residència i treball o posant el focus sobre els casos de problemàtiques de convivència veïnal atribuint-les a una suposada falta d’integració o a causa de les seves creences o tradicions culturals.
En tots aquests casos, la veu dels protagonistes és sistemàticament silenciada. Les persones que han immigrat, que han viscut el procés d’arribada i d’adaptació a la dita societat d’acollida, semblen no tenir opinió sobre els temes que els afecten. Quan són convidats a parlar, només ho són perquè expliquin les raons i circumstàncies del seu procés migratori i quasi mai com a veïnes i veïns, mares i pares, fills, treballadors o emprenedores, estudiants o aturats. Tampoc les organitzacions que agrupen els ciutadans d’altres països són font d’informació ni les seves activitats objecte d’interès pels mitjans ni per les seves audiències.
Tot aquest conjunt de despropòsits, de males pràctiques en relació al fet migratori, condueix a un discurs de disgregació social, contrari a la cohesió d’una societat que ja era diversa en si mateixa i que, des de fa 15 anys, ha fet encara més accentuada aquesta diversitat d’orígens, cultures, llengües i formes de vida.
Cal, per tant, un tractament més normalitzador de la diversitat cultural i d’origen als mitjans, que contribueixi a la cohesió i que doni veu a les persones i col·lectius humans d’altres orígens. En aquesta línia, des de fa anys, hi ha mitjans, sobretot públics, que dediquen una petita part de la seva programació a aquest objectiu. Programes com Karakia i Tot un món a TV3, Solidaris a Catalunya Ràdio o Nous Catalans i Babel a TVE i l’Info llengües de BTV han visibilitzat aquest 16% de població que és pràcticament invisible en la majoria de mitjans catalans i espanyols.
Però l’existència d’aquests contenidors de la diversitat no ens pot fer prendre de vista que en la resta de la programació i, sobretot, en les cadenes privades i els mitjans escrits, la població immigrada recent, continua patint la invisibilització i estigmatització que la converteix en un món apart a casa nostra.
Per contrarestar aquesta línia argumental, organismes com la Mesa per a la Diversitat en l’Audiovisual, del CAC o la Comissió de Periodisme Solidari del Col·legi de Periodistes, han elaborat manuals de bones pràctiques com la Guia de llenguatge inclusiu, unes Eines per la diversitat o la Guia sobre Diversitat així com altres recomanacions, que poden servir primera orientació als professionals. Tot i això, la millor recomanació per a un bona informació sobre la immigració i la diversitat cultural passa pel rigor en el tractament i la reflexió sobre les nefastes conseqüències que les males practiques tenen sobre el conjunt de la nostra societat.”
Estudios Fronterizos 